dimarts, 29 de desembre de 2009

COM PARLAR BÉ AMB PÚBLIC


Et fa por parlar amb públic? Els nervis et juguen en contra teu? T'intimida una exposició? Et preocupa quedar-te en blanc?

Doncs amb la lectura del llibre com parlar bé amb públic trobarás resposta, tècniques i mètodes per a totes aquestes questions.

Durant les vint-i-quatre hores que té un dia, la majoria del que fem o del que diem comunica alguna cosa i d’això se’n deriva el fet que pràcticament és impossible no comunicar. Com a éssers humans, doncs, som subjectes comunicatius. Esser sociables i és important doncs, saber comunicar correctament allò que volem dir.
A continuació un resum de les idees principals del llibre i per tant dels autors Joana Rubio, Francesc Puigpelat.
COM PARLAR BÉ EN PÚBLIC

1. IMPORTÀNCIA DE LA COMUNICACIÓ ORAL
Què s’entén per saber comunicar oralment?
- Saber fer una síntesi oral d’un tema qualsevol.
- Trobar arguments per a defensar una proposta.
- Conèixer les tècniques bàsiques de la persuasió.
- Saber valorar: distingir la informació essencial de l’accessòria.
- Parlar amb precisió, brevetat i sense retòrica falsa.
- Saber pensar amb claredat (que és la base de saber parlar amb claredat).
- Saber fer una presentació de 10 minuts ben raonada.
- Trobar solucions creatives als problemes.
- Localitzar el costat positiu de les coses.
- Saber comprar, vendre i negociar.
- Saber transmetre una imatge de seguretat.

Es pot aprendre a parlar en públic?
Si, perquè no es només una cosa innata si es cert que hi ha una “predisposició natural” en l’art de parlar en públic, però hi ha una altra part, més important, que és tècnica i que, per tant, es pot aprendre. Tot es practicar.
La bona retòrica i la mala retòrica.
La bona retòrica té unes característiques oposades al la dolenta: és plena de sentit, senzilla, clara, original, moderna i sincera. Quintilià fa 1900 anys va dir: “Les principals virtuts de l’orador són la claredat, la propietat de les paraules, el bon orde, ser mesurat en les frases i que no manqui ni sobri res.”
La primera dificultat: el control del nervis.
La por a parlar en públic és la primera dificultat que cal salvar. Hi ha sis coses que ens permetran controlar els nervis:
La primera dificultat: el control del nervis.
• La por a parlar en públic és la primera dificultat que cal salvar. Hi ha sis cque ens permetran controlar els nervis:
a) L’EFECTE MELIC
És el fet que l’orador, mentre parla, està constantment mirant-se el melic: analitza i controla les seves sensacions. Com a conseqüència d’aquesta auto vigilància obsessiva, és molt conscient de qualsevol símptoma que relevi el seu nerviosisme. L’orador creu que és transparent i que tothom coneix el seu estat; el públic veu una façana de certa tranquil•litat.
b) ÉS NORMAL ESTAR NERVIÓS: L’ADRENALINA
Una presentació oral és una activitat que no s’acostuma a fer cada dia. Té un gran valor per a la persona que ho porta a terme, ja que està donant una imatge d’ella mateixa davant dels altres. És normal estar nerviós en una situació d’aquesta mena. L’orador ha d’acceptar que està nerviós i procurar mantenir els nervis sota control. La medicina ens diu que, davant d’una situació extraordinària o de risc, com parlar en públic, les glàndules suprarenals segreguen una hormona anomenada adrenalina. L’adrenalina fa que l’orador estigui nerviós (cosa negativa) i, alhora, que el seu cervell funcioni més de pressa (cosa positiva).
Si l’orador és capaç de controlar els nervis, l’adrenalina farà que la seva ment funcioni amb molta més eficàcia i agilitat davant d’un auditori que si estigués assegut en una butaca a casa. Una bona manera de controlar els nervis és desdramatitzar el discurs, treure-li importància.
c) UNA BONA PREPARACIÓ: LA MILLOR GARANTIA
La primera arma per a vèncer la por i el nerviosisme és tenir una presentació ben pensada i ben estructurada amb un bon guió. So l’orador està molt segur de la qualitat i l’interès d’allò que porta preparat, li serà molt més fàcil estar tranquil. Si té ben preparat el guió i capta l’atenció del públic des del principi, augmentarà la seva confiança i minvarà el nerviosisme.
 Quatre preguntes bàsiques: per què, qui, què i com
Cinc fases en la preparació d’un discurs:
1) Invenció. Recerca creativa de les idees i els arguments que s’utilitzaran.
2) Disposició. Ordenació de les idees i els arguments segons una estructura demanada.
3) Elocució. Tria de determinats recursos retòrics per a diferents parts del discurs.
4) Memòria. Memorització de l’esquema general del discurs.
5) Acció. La manera de dir el discurs, que inclou tot el que fa referència a la veu i l’expressió corporal.
• Qualsevol persona que vulgui parlar en públic ha de respondre abans quatre preguntes:
a) Per què? És a dir, l’objectiu.
b) A qui? És a dir, el públic, l’interlocutor.
c) Què? És a dir, el guió.
d) Com? És a dir, els mitjans utilitzats.
e) Per què? L’objectiu.

COM PARLAR EN PÚBLIC
Improvisació i naturalitat
Les conferències no poden ser llegides, el simple fet que llegeixi demostra poca traça per a parlar en públic. En conseqüència, la gent s’avorreix i deixa d’assistir a conferències.
Un bon discurs oral no ha de ser llegit, per dos motius:
1) L’orador que llegeix no té en consideració les reaccions del públic.
2) L’orador que llegeix normalment porta textos escrits amb estructures i expressions complexes i recargolades, que no funcionen bé oralment.
El bon orador és el que porta un guió que fa de carcassa del discurs. A partir d’aquesta carcassa, l’orador improvisa, s’avança, insisteix en un punt. Depenent de les reaccions del públic.
La principal qualitat del bon orador és la naturalitat.
Una regla d’or: per a parlar bé en públic cal ser natural. És a dir, parlar com es daria amb un grup d’amics.
El guió i la memòria.
L’orador que vulgui improvisar bé ha de complir dues condicions:
1. Coneixements: ha de dominar el tema.
2. Memòria: ha de memoritzar el que dirà
EL MÈTODE PER PREPARAR UN GUIÓ
La manera de preparar un guió és molt personal. Cada orador té les seves tècniques peculiars i els seus trucs, però es pot establir un sistema que, en general, tothom pot utilitzar.
• Aproximació i esquema general.
Abans de preparar un discurs, cal seure una estona i reflexionar sobre quatre coses: el públic, els objectius del discurs, les idees principals i els mitjans
• Recerca d’idees, estructuració i guió definitiu
A partir esquema bàsic, l’orador es posa en marxa per enllestir un guió més complet, que serà el definitiu. El guió serà més o menys llarg segons l’estona que calgui parlar sobre el tema. El lector es pot preguntar: com es passa del primer esquema a un guió complet? Evidentment, a base de temps, d’ordre i d’anotar assenyadament tot el que és pertinent. No s’ha d’escatimar temps en preparar un guió, perquè el guió és una de les claus de l’èxit. L’us continuat d’aquestes tècniques permetrà a l’orador guanyar en agilitat mental i en claredat de pensament.

- tècniques per buscar idees.
- tècniques per estructurar
- Tècniques per sintetitzar
- Saber escoltar
- Com ser positius.
TÈCNIQUES LÒGIQUES DE RECERCA D’IDEES.
Aquestes tècniques són procediments lògics i racionals de recerca i ordenació de les idees. En veurem quatre:
1) Documentació i el coneixement del tema.
És la base de tot. Cal conèixer el tema de què s’ha de parlar. La credibilitat d’una presentació oral o discurs estarà lligada amb la quantitat i qualitat de documentació que aporti i a la impressió que l’autor dona de saber de què va el tema. La documentació que s’obtingui s’ha de combinar i completar amb idees sorgides per altres vies.
- Llibres
- Biblioteques i altres centres: arxius, hemeroteques,etc.
- Bases de dades
- Retalls de premsa.
- Internet.
- Experiència personal. Altres persones.
2) L’estrella: les 6 w
És una tècnica que té el seu origen en el periodisme i es basa a donar les respostes a la les preguntes bàsiques sobre un tema determinat. (què, qui, o, quan, per què i com)

3) El cub
És un procediment molt eficaç per analitzar i fer valoracions sobre un tema qualsevol. Qüestions, que corresponen a les sis cares del cub.
- Descriu-ho
- Compara-ho
- Relaciona-ho
- Analitza-ho
- Aplica-ho
- Argumenta-ho

4) Anàlisi FDOA
Hi ha alguns mètodes que comporten un seguit de passes o conceptes per analitzar una situació. Un dels més coneguts és l’anàlisi FDOA. Té les següents parts:
- F: Punts forts.
- D: punts dèbils
- O: Oportunitats
- A: Amenaces
Aquest anàlisi dóna una imatge bastant objectiva del tema, i l’objectivitat és molt útil. Tothom té tendència, a l’hora d’analitzar una qüestió d’aquesta mena, a ser massa positiu. La utilització sistemàtica de l’anàlisi FDOA ajuda a una visió més imparcial dels problemes.


 TÈCNIQUES PER VALORAR I SINTETITZAR.

Un cop l’orador ha buscat les idees i les ha ordenat segons una estructura determinada, arriba un moment clau: valorar i sintetitzar. Cal decidir què és el més important i resumir al màxim. És molt important que l’orador sigui capaç d’eliminar les idees que no siguin pertinents o no l’acabin de convèncer.
La capacitat de síntesis és un dels elements claus de la comunicació.
Synthesis, en grec, significació acció de posar plegats. Les coses més importants. La sinteasi combina en un tot coherent els elements indispensables per la comprensió d’un assumpte. Es poden distingir tres nivells.
1. Donar una visió de conjunt. Es tracta de saber diferenciar què és el més important d’un tema i articular-ho de forma coherent.
2. Trobar una estructura (interpretació). És una operació posterior. No solament es tracta de trobar les idees més importants, sinó de saber establir-ne relacions i interpreta-les d’acord amb les relacions de:
- Identitat
- Oposició
- Complementarietat.

Formular una problemàtica (creació). En aquest cas es tracta d’utilitzar les dues fases anteriors per formular la problemàtica subjacent rere el tema. Fer preguntes, cercar enfocaments nous, suggerir solucions.
 ESTRUCTURA DEL DISCURS

• Tota presentació oral ha de tenir tres parts diferenciades:

1. Introducció resum. A les primeres frases cal seduir el públic i resumir-li breument el
que explicaren
2. Desenvolupament. El discurs pròpiament dit, amb totes les dades i tots els
arguments.
3. Conclusions. Recapitulació del que s’ha dit , conclusions i recomanacions.

Aquesta estructura té la seva base en investigacions psicològiques realitzades entre l’audiència de discursos i prestacions orals.
El públic no té sempre el mateix nivell d’atenció, i l’atenció màxima es produeix només en moments puntuals. Aquest moments són dos: el principi i el final. Això se aprecia en tres fases:

1. El principi. El públic està expectant i, per tant, l’atenció és màxima. El
Públic es pregunta: Què en vol explicar aquesta persona? Serà simpàtica? com va vestida?..... .És produeix l’ “efecte-novetat” i l’”efecte-curiositat”.
2. La fase mitjana. La concentració, un cop passats els minuts inicials i esvaïda la curiositat, baixa. En aquet nivell, l’atenció pujarà o baixarà depenent que el discurs sigui més o menys interessant o de l’habilitat de l’orador a trobar coses que interessin.
3. El final. El nivell d’atenció és baix fins que el públic percep que arriba el final de l’al•locució. Es produeix una sobtada recuperació de l’interès. El públic veu que la casa s’acaba i es pregunta: A quina conclusió vol arribar l’orador? Què és el que em volia dir? Què em vol demanar? Què és el que pretenia aconseguir?



 CATORZE FORMULES INTRODUCTÒRIES.
Amb la introducció , cal assolir dos objectius:
1. Seduir i guanyar-se l’auditori
2. Resumir: dir els missatges més importants (per aprofitar que el nivell d’atenció és màxim).

Cal pensar la introducció només quan tot el desenvolupament del tema s’ha realitzat a consciència.

Tipus d’introducció segons el retòric nord-americà Sandy Linver.
1. Una declaració dramàtica: la sorpresa.
L’efecte sorpresa sol ser fulminant. Però cal utilitzar-lo amb mesura i molta convicció.
2. Demanar atenció al públic.
Es demana una reacció al públic que no sabem si és produirà o no. És bo per si cas tenir preparada un contrarèplica.
3. Titulars periodistics.
Es tracta d’esmentar u titular que faci referencia al tema de la xerrada.
4. Anecdota personal
Utilitzar una anecdota per introduir el discurs.
5. Un bocí de vida.
Es tracta d’explicar una anecdota que no ha estat viscuda per l’orador. La hi contat un altra persona.
6. Citacions conegudes o refranys.
Es tracta de citar una frase coneguda que tingui relació amb el tema del discurs.
7. “fa un instant, l’orador x ha dit”
Es tracta de fer referència al presentador o a un orador anterior. Té l’avantatge d’aparèixer com a espontani.
8. Auxiliars o suports visuals
Es pot començar l’exposició amb una diapositiva, gràcies a una frase que impactin i tingui relació amb el tema.
9. La idea principal.
Començar directament amb la idea principal sense cap preàmbul.
10. Identificació: establir explícitament l’àrea comuna.
Buscar una fórmula per establir explícitament l’àrea comunís entre l’orador i els qui l’escolten.
11. Posar les cartes sobre la taula
Si l’orador vol explicar alguna diferent del que probablement espera la audiència es bo avisar.
12. Analogia
Començar amb una comparació.
13. Acudits
És interessant començar un discurs amb un acudit que, d’alguna manera, n’il•lustri la idea principal que s’hi associa es recordà també.
14. Combinació de mètodes introductoris.
Aquests mètodes es poden combinar entre ells.
En quant a la tria del tipus d’introducció cal destacar tres coses:
a) El factor qui és essencial. Segons qui sigui el públic, l’orador pot optar per una classe d’introducció o un altra.
b) És bo portar preparades almenys dues introduccions: una arriscada i creativa i un altra de més conservadora.
c) És interessant saber de memòria les dues o tres primeres frases de l’ introducció.

 LES CONCLUSIONS
Les conclusions han de tenir dues parts o dues idees:
a) Posita in rebus. Es a dir un resum del discurs.
b) Posita in affectibus. Es tracta d’una apel•lació als sentiments, de dir alguna cosa que commogui, que sedueixi o convenci definitivament al públic.

Sis fórmules proposades per Sandy Linver.

1. Repetir la introducció
2. Resumir les idees principals.
3. Cridar a l’acció
4. Profecia. causa impacte es un bion tancament
5. Promesa. Comprometres a complir alguna cosa
6. Apel•lar els sentiments.


 TANCAMENT I COLOQUI
Desprès de la presentació oral, hi ha vegades que comença un torn de precs i preguntes. És important atendre bé al públic i tenir una visió positiva de les preguntes.
- Cal ser honest.
- No s’ha de menysprear mai l’interrogador
- Cal repetir i aclarir la pregunta a la resta de la audiència.
- Si hi ha alguna pregunta incomprensible o estanya, convé que l’orador la reformuli amb altres paraules i en la direcció que l’interessi. No s’ha de perdre mai la paciència.
Estructura del discurs.
1. Introducció resum.
2. Desenvolupament.
3. Conclusions. Repetició del titular i el lid informatiu.
Es tracta bàsicament, de posar les coses en ordre i explicar-les amb la màxima claredat, precisió i brevetat. Hi ha dos tipus de discursos informatius: presentacions descriptives i cronològiques.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada